Alaric II

Alaric II

Retrat imaginari d'Alaric II en un gravat del segle xviii.
Nom original	(got) Alareiks (la) Alaricus
Biografia
Naixement	458 (Gregorià) Regne visigot
Mort	agost 507 (48/49 anys) Poitiers (França)
Causa de mort	Batalla
Rei visigot
484 – agost 507 ← Euric – Gesaleic →
Dades personals
Residència	Tolosa i Narbona
Religió	Arianisme
Activitat
Camp de treball	Breviari
Ocupació	sobirà, cap militar
Carrera militar
Conflicte	Batalla de Vouillé
Altres
Títol	Rei visigot (484–507)
Dinastia	Baltungs
Cònjuge	Tiudigota
Fills	Gesaleic (il·legítim) Amalaric
Pares	Euric Ragnailda

Alaric II (? - Vouillé 507) anomenat «el Jove» per Procopi,^[1] va ser rei dels visigots entre el 484 i el 507, al capdamunt del regne de Tolosa durant el període de federació amb l'Imperi Romà. Fill i successor d'Euric, Alaric és recordat com el monarca que va ser derrotat pels francs de Clodoveu a la batalla de Vouillé el 507, a partir de la derrota de la qual el regne visigot es replega a Hispània i perd els territoris de la Gàl·lia, tret de la regió de Septimània.

Per a la historiografia, tradicionalment, Alaric II fou un monarca feble i desmereixedor de ser successor d'Euric, a qui, en canvi, se l'ha vist com un bon rei. No obstant això, darrerament la figura d'Alaric és més ben considerada pels èxits del seu regnat, com la fructífera aliança militar amb Teodoric el Gran, aleshores el més poderós dels reis germànics. A més, introduí nous i importants codis legislatius. Així mateix va reforçar el poder reial, seguint l'exemple del seu pare, i estengué els dominis del regne en busca d'estabilitzar el poder visigot a través de la creació d'un estat unitari on s'integressin, mitjançant especialment amb el corpus legal, la població autòctona romana. A més, va instituir una nova i avançada política religiosa, que va posar les bases del que serien els concilis eclesiàstics, establint un marc institucional per a les relacions entre Estat i Església amb continuïtat després de la derrota enfront dels francs de Clodoveu a Vouillé, episodi final del seu regnat que marcà un tractament historiogràfic negatiu des dels temps d'Isidor de Sevilla.^[2][3]